Administrar

cel

octubrina | 26 Febrer, 2006 23:31

El cel era un camí de pedres. Quadrades, rodones, triangulars, hexagonals. Corríem i derrapàvem tot protegits pel coixi d'herbes blanques, mentre intentàvem no despentinar-nos amb el vent. Era com córrer al volant d'un cotxe massa potent i no tenir peus suficients per frenar, com quan pitges el pedal però mai hi ets a temps. Pum. Els llumets de la ciutat voltejaven amunt i avall. A quina extravagància es deu tenir oberts els llums de les piscines en ple hivern? La por, sí la por a quedar tot sol, en aquell cel (que no era seré, sinó aspre), em faria dir mentides punxants. Zas. O veritats relliscadisses. Fiu. O paraules mitges dites. Qu vend a veu ? O paraules massa dites. No no no no no. Temps temps temps temps. Sí, el cel tenia avui les llambordes desencaixades. Com el cor, que oblida el rellotge a una butxaca equivocada i batega a les fosques.

un diccionari

octubrina | 22 Febrer, 2006 23:18

N'Octubrina està de baixa. Ara m'ha dit que li ha pegat per amagar-se darrera una màscara... Quines coses més rares! Per cert, si la veieu, regaleu-li un diccionari nord-americà per entendre les paraules perdudes a la traducció, que els batecs no sap per quina lletra els ha de buscar. Ah! i al silenci també n'hi podeu regalar un. Una abraçada de confeti per als desapareguts existencials i als amagats sota les pedres.

desert

octubrina | 14 Febrer, 2006 23:36

La terra seca és com la pell trencada que et deixes després d'estimar en silenci. Recorres amb les mans del desert les escletxes buides, torrades pel sol. Camines amb la por de perdre-hi els dits dels peus, que se t'assequin les venes i que les llàgrimes siguin només sal sense sabor, massa viscuda per tenir gust.

paraules

octubrina | 13 Febrer, 2006 23:32

Algú em pot dir a quin racó he deixat les paraules? Tenc set.

aromes de vermada

octubrina | 08 Febrer, 2006 22:55

T'he olorat fins a deixar-te l'ombra sense cap gota de llum, m'he vestit els ulls de nit per la fosca que t'abraça i ens converteix en una única ànima negra. T'he ensumat i he oblidat expirar. Et respiro. Sospiro tremolors enyorats de solstici, busco la primavera, la collita del 2003, tanco els ulls al sol i estiro un fil de lluna del nostre cel taronja. Tens memòria de la vermada. I si el vi es torna agre? I si l'aroma s'esvaeix per sempre?

He fet cotó de la paret i llavors dels seus ciments. Gràcies.

paret

octubrina | 06 Febrer, 2006 19:57

Ho saps, no? No he dormit de tota la nit somiant que trasspassaves la paret...

mig ple o mig buit?

octubrina | 05 Febrer, 2006 04:19

Traspassar una barrera que no vols, però què desitges. Aquest és l'anonimat dels sentiments. Se senten muds, els ofego amb mirades a altra gent, amb silencis a qui em demana paraules, amb il·lusions que no arribo mai a imaginar, amb realitat massa trepitjades. Demà vendràs i tot quedarà en el mateix silenci de sempre.

Què és perdre o guanyar? Què hauré perdut amb el meu silenci? Una paraula per una carícia.

l'idioma que no parlam

octubrina | 01 Febrer, 2006 23:39

He intuït una llum, potser és la lluna esfilagarsada que tremola damunt les ones. Des d'allà volia parlar-te del fum dels cigarrets rebaixats, dels escalons massa alts, del gust de l'orenga, de les amanides que no són menjades, de les calculadores sense piles, dels taps de botelles que no arriben mai a tapar, dels calcetins que troben calor al terra, dels fulls enrodillats que mai tornaran a ser plans, dels calendaris massa llunyans, dels imperdibles que claven fotografies a les parets, dels canonges, de les preguntes evidents que fan tanta gràcia, de les evidències que busquen el silenci, de l'idioma de l'absència...

Però he decidit viure.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS