Octubrina

El retruny del tro m'ha despertat a mitja nit. No sense voler, sinó amb un so ondulat, per sobre dels niguls, mentre els acariciava amb l'electricitat del llamp. Imaginau la imatge: niguls de punta, pluja caiguda verticalment, sense desviar-se de la ruta, semblaven gotes guerreres, com si anessin amb escuts d'oxigen i volguessin atacar violentment el terra. Sortien de la trinxera celest amb esperit kamikazee, sense por. Queien amb el cervell per davant i deixaven la consciència esclafada devora una antena parabòlica. Els trons pareixien que estaven de festa, anaven engalanats de llamps blaus elèctrics, vermell florescent i algun verd tímid. Cantaven a capella. Feien tremolar els vidres de les cases i han fet circular l'esperit quadriculat de la ciutat. I per un moment, només per un petit instant, han tret del cel aquells niguls taronges que li taquen l'ànima.