Octubrina

Sent el pes de cadascun dels seus ossos estirant-la terra endins, a l'arrel del volcà. No es vol moure, intenta estar-se quieta per evitar que el foc els calcini, però cada cop pesen més i la caiguda es preveu asfixiant, carbonitzada. Voldria alliberar les paraules, petites dosis d'oxígen, per perdre la gravetat de la realitat i oblidar-se que estar a punt de ser cremada. Desfer-se de tots els pensaments inútils i records ofegants també li aniria bé. Potser també si fes planes totes les mirades, sense relleu... O si pogués mossegar els silencis i confondre'ls amb la saliva dels llavis glaçats. O si pogués desar dins un calaix aquells bocins de cel que cauen inexorablement damunt les pipelles. Pesen molt les pipelles que bateguen vides desconegudes. Si amb una bufada de vent les pogués esborrar... A ella li agrada molt quan les la brisa les esborra suaument, és com si pentinés els ulls i quedassin buits, nus. O quan la pluja vessa llàgrimes adormides. Però no plou ni fa vent. La tempesta s'ha emportat la lleugeresa lluny i no arriben les gotes dins el volcà. Només els llamps. I si pogués fer-se un cos d'arena? La cremaria el foc, així?