Octubrina

I fa calor. I me fa por entrar a l'aire acondicionat de l'immobiliària. L'estiu? Què és això? Què és el silenci i l'absència? Qui sóc? Per què existeixen els interrogants? I si no atur de teclejar què passarà? Algú té una mica d'aigua ben fresqueta? Agafaré un vaixell ben ràpid i me deixarà dins l'illa dins un riu d'en Tomeu Penya. No, no te'n vagis. Me tancaré en clau. No vull sentir parlar de pròlegs, ni de tremolors. En canvi (o sin en canvi, que diu un homonet que conec i no té res a veure amb els grans de Pla), tremol. Les dents masteguen de pressa. M'encanta pitjar control + g. M'agrada guardar les coses. Sempre em diuen que no tir res i estic envoltada de pedretes, copinyes, capses de tabac escrites, dibuixos de niguls i cares, bitllets d'avió escrits per darrera. Què més hi ha darrera tot això? Res. El no-res. Les bombolles ja han desaparegut. Ara hi ha una sensació que m'acaricia el coll suaument. Sent el cor com batega al coll. I com tremolen els ulls i no els puc obrir. M'he esborrat els ulls i només han quedat pipelles. El sol me'ls havia aclarit, però ja no seran mai més verds. Ara només queden pipelles per a què tothom pugui bufar el seu desig. Ui, sense voler he vessat el tassó de ràbia que tenc devora. Podria ser d'herbes dolces. O de ginet. Mmmm, un ginet. M'he resistit a dir-t'ho, ulyse, però jo tampoc he pogut anar a les teves festes enguany. L'any passat sí. Ja te vaig dir, però, que m'agradaria viure-les amb els teus ulls. Segur que per uns dies seria menorquina. Les sirenes estan morenes. El fons de la mar és càlid, sospiren bombolles d'incertesa devora el corall de les Illes Crozet. Si n'hi ha. Quan era menuda escoltava en Nino Bravo i cantava libreeee, ara hi ha fils de seda que m'amarren a tots els ports. No vos penseu que és dèbil el fil de seda, al contrari. Ara aniria a veure pingüins i pegaria botets com ells, tan patosos que cauen de nas damunt el gel. No. No. El ventilador dóna moltes voltes. Jo estim tothom i tothom dóna voltes sense arribar enlloc. Jo també. Segur que ja teniu el cap d'espiral. Jo ja estic marejada. Vaig a menjar un bocí de gel.

He tardat vuit hores per arribar a casa, sense ensaïmada, amb nous amics d'un dia i sense son. No he creuat l'Atlàntic ni m'he refugiat amb els pingüins del Mar de Ross. Només un botet, he fet, però ha costat decidir-se, com un nin que no s'atreveix a tirar-se de cap a la piscina. Vuit hores. No tenc gens de son en aquest moment, estaria vuit hores més xerrant. I ara, qui me dormirà?