Octubrina

Cop sec. I no és la porta qui tremola. El silenci em farà ser egoista i rancuniosa. Jo avís. Aprendré a odiar. Torn a la realitat arrancavides. Arrebàs la ràbia i la deix aquí, per a que les ones telemàtiques se l'emportin lluny de mi i deixin la meva ànima plena de puresa. No puc, però. No puc. Sempre quedes allà, al racó de les goles sense veu, ennuegades. No respons... per a què, si total no tendràs vida? Hi ha un fil de ferro enorme que m'estira cap a l'antítesi de mi, cap a l'observació, els ulls cecs que tot ho veuen, com els de la dona de tren que parlava per telèfon. Dos segons basten per desenterrar les llavors. Ja no creixeran.

Veig que avui hi ha seguera al Bloc. Vaig a omplir un gerro d'aigua ben salada i vos regaré gota a gota, fins que les arrels estiguin ben humides i els condicionals, que ens estan escalant lentament per la columna vertebral fins a xuclar-nos el moviment, estiguin ben morts. Llavors, els podria, voldria, aniria, no serviran de res. Estaran adormits per l'efecte que els causarà la sal. Només el present ens omplirà de pètals. Per vosaltres, amics.