Octubrina

Entra a ca seva. No es coneix. Hi ha el l'habitant del somriure Bob Marley envoltat pels qui viuen a l'altra ca seva. Ella entra i s'hi sent visitant. No vol sortir de l'habitació. Voldria ser capaç de viure en el desordre de la cambra, sense haver menjat res, preparada per sortir demà amb un somriure lluminós, però no és així. No té forces per mirar als ulls a la gent que estima i sent la decepció d'ella mateixa tan forta que li torna a venir la sensació de rebuig. Des de quan fa que la visita? Des d'abans de la ridiculesa d'un dia assolellat ple de llàgrimes i una floreta trista? Potser aquell dia va caure massa baix i encara no ho sap. O potser no se n'ha adonat perquè les il·lusions, mentre s'han sostingut del fil de l'ànima, l'han fet No ho sap ben bé ella. Està perduda i ara només té un únic pensament: amagar-se. No sortiré de l'habitació fins que no se'n vagin. No sortiré de mi mateixa fins que no estigui ben sola.