Administrar

*divendres

octubrina | 22 Abril, 2005 18:52

Ja som divendres. Avui n'Enric i jo no hem xerrat. El camí d'anada era massa precipitat i els diversos camins de tornada els he fet acompanyada, aixi que ha quedat dins la bossa mut. Tenc son. Peresa. Mal d'esquena d'estar asseguda incòmodament. Ja ho sé que puc fer un llibre de reclamacions, però... i què? M'és igual, el faré! Tenc ganes de dir burreries. No us passa? Jo és que crec que quan ja res t'importa és quan més t'atreveixes a dir, que no a fer. El trencament del mutisme no sempre implica acció. La llibertat. L'home, què és l'home?, ens va preguntar un capellà ratzingerià. Ara disfrut de fer d'aquesta plana una pura incoherència. Avui he somiat. Amb ell. Mai hi ha paraules quan hi somii. De fet, mai no n'hi ha hagudes. No les que hi havia d'haver. Què inconscient que era, però què feliç. S'horabaixa he menjant un petitsuisse, bé, un danonino. De vegades me surt s'esperit infantil i m'encanta. També m'agrada ser salvatge. Però no ho sóc. Heu tengut mai un excés de autoconfiança? Enguany trob que he perdut la primavera. Potser se l'ha emportat l'hora robada. De totes maneres, quan més enfora millor, perquè ara tenc la seva presència omnipresent que volta ofegant-me amb bombolles de polen que esclaten en tristesa i por. Ja ho diuen ja. Qui? El que? Ara m'he perdut. El silenci. És estrany, però no estic escoltant res. Només les idees beeping me. Of course, I saw your smile. Did you miss me? I miss you only in the way you could never imagine. Do you think it's a joke? Of course it is! Idò sí, idò no. Avui una amiga ha vist un tupperware amb un burro. A que és graciós? Una capsa de mistros amb una ferratina. La incertesa de no saber qui ets. M'enfil per s'arbre des teu jardí. I forgot myself. Satisfaction. Yeah! En fi, és divendres. Si vos avorriu de mirar enterra, girau el cap i potser me trobau enfilada en qualque plataner de la ciutat sense olors, només amb fums. O asseguda a l'inrevés. Tenc sa pell per dins es cos. I really don't undersant what are you telling me. Ja ho sé. N'Enric tampoc. Saps que en fa de coses sa por! I també s'instint. O no?

Enric

octubrina | 19 Abril, 2005 15:32

Tenc un nou amic. Es diu Enric. Enric, saluda. Ara no vol dir res, està empegueït. Són coses de ser jove i inexpert. Si véssiu com se li han encès les galtes! Encara no en fa moltes de coses. De moment em deixa que vagi pujant i baixant el volum i passar de la música que li he guardat a dins a la ràdio. Anit me va dir que volia que li ficàs un conte perquè s'adormís millor. No li vaig fer cas i li vaig posar música engrescadora, cançons que pugen la moral i li diuen que segueix endavant i que no dubti. Trob que ha dormit reggirat. Avui s'ha despert inquiet i un poc nerviós, però tampoc em preocupa massa, ha de començar a agafar força. Crec, però, que avui vespre li posaré aquelles cançons d'en Jose Padilla per a que s'enfonsi dins la mar i somii que està envoltat de corall.

Aquest matí, quan hem sortit al carrer s'ha assustat dels cotxes. S'ha amagat sota la jaqueta i m'ha dit que hi havia massa soroll, que no estava acostumat a aquesta quantitat de cotxes tan aficionats al clàxon. M'ha demanat que pugés el volum i a mi ja m'ha estat bé. M'ha alegrat tot el camí. Gairebé era com si hagués marxat de la ciutat. Li he transmés aquesta sensació a n'Enric, però crec que no m'ha entès perquè ha quedat un poc perplex. A on? m'ha preguntat. Llavors m'he quedat perplexa jo. No sabia que li havia de respondre, perquè en realitat no he marxat a cap lloc, ni tan sols al meu racó invisible dels pensaments. Simplement desapareixo. M'esfumo. Caic.

El que m'agradaria de veritat és que n'Enric fos capaç no només d'omplir el camins de músiques i sons agradables, sinó que també eliminàs tots els fums dels cotxes, la contaminació de la ciutat i les males olors i pugués respirar. Això ho pot fer n'Enric? Crec que li ho preguntaré aquesta nit, abans d'anar a dormir. Ja us diré què em diu.

músiques de telèfon

octubrina | 18 Abril, 2005 16:17

És curiós el món de les músiques que et posen quan truques a algun lloc i amablement et diuen que esperis. Bàsicament n'hi ha dues o tres, la de "Para Elisa", "Imagine" de John Lennon i la d'Auna. Realment, les tenc totes tres molt avorrides. Quina manera de destrossar bona música, perquè si encara fos una reproducció fidel, diries bé, puc passar, però normalment són tons secs que reprodueixen molt rudimentàriament la melodia de la coneguda cançó. Se't lleven les ganes de deixar-te dur per l'esperit Beatles.

L'altre dia vaig veure un reportatge que parlava de les músiques dels videojocs, que cada cop estan més desenvolupades i s'hi destinen més recursos. Destacaven que la tendència era fugir d'aquelles melodies de màquina menja-cocos, repetitiva i aferradissa, que et feia acabar en mal de cap (tot i que són melodies que acaben recordant-se amb el pas del temps). El reportatge deia que s'estava potenciant molt aquesta nova música i que grups coneguts -que potser ja no tenen l'èxit que un temps van gaudir- han trobat una nova font de treball i d'ingressos.

De la mateixa manera, crec que les empreses telefòniques s'haurien de plantejar millorar les músiques i no només fugir dels sons repetitius, sinó canviar-les cada cert temps, perquè ara tenc el cap com un globus.

Claror

octubrina | 11 Abril, 2005 21:42

Em fa mal la claror del dia, la claror artificial de la nit. Preferiria estar tot el dia amb els ulls tancats. O amb unes ulleres que netegessin la mirada de tanta tristesa i l'omplissin de força per fer front al sol sense necessitat de girar la cara. Per què necessit fer el contrari del que necessit en realitat?

Cambra napoleònica

octubrina | 10 Abril, 2005 21:27

Entra a ca seva. No es coneix. Hi ha el l'habitant del somriure Bob Marley envoltat pels qui viuen a l'altra ca seva. Ella entra i s'hi sent visitant. No vol sortir de l'habitació. Voldria ser capaç de viure en el desordre de la cambra, sense haver menjat res, preparada per sortir demà amb un somriure lluminós, però no és així. No té forces per mirar als ulls a la gent que estima i sent la decepció d'ella mateixa tan forta que li torna a venir la sensació de rebuig. Des de quan fa que la visita? Des d'abans de la ridiculesa d'un dia assolellat ple de llàgrimes i una floreta trista? Potser aquell dia va caure massa baix i encara no ho sap. O potser no se n'ha adonat perquè les il·lusions, mentre s'han sostingut del fil de l'ànima, l'han fet No ho sap ben bé ella. Està perduda i ara només té un únic pensament: amagar-se.

No sortiré de l'habitació fins que no se'n vagin. No sortiré de mi mateixa fins que no estigui ben sola.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS