Octubrina

Escric per desfer-me d'un malson. M'he despertat sense voler, pausadament, donant voltes de manera suau i tranquil·la, no he tengut cap ensurt. Simplement m'he n'anava cap a una altra dimensió on els sentits es confonien. No sabia si havia d'emprar la vista, l'olfat, l'oïda, el tacte o el gust. No sabia si havia de xerrar o no i no recordava com es feia. Encara ara me costa articular les paraules, i les pronuncio en veu alta (baixeta) per saber si són reals. M'he assustat, perquè el cos m'ha començat a fer mal. He sentit un escarrufament gripós que t'abraça tot el cos, des del cap, passant pels braços, les mans, els dits, l'esquena, les cames i els dits dels peus. Instintivament m'he posat uns calcetins, com si això em pugés salvar del que hagi de ser: sortir del malson o no tenir el grip. El dolor s'ha anat calmant amb una aspirina. Però el malson, tot i estar desperta, encara no ha marxat. Quan tanc els ulls torn a caure dins aquella dimensió on tot està barrejat. És molt difícil d'explicar en paraules, és tota una sensació conjunta de sentits, com si haguessin adquirit forma física i personalitat pròpia i s'anessin arrastrant per terra. A moments em fa la sensació que m'envien qualque senyal. A més a més, tot és de color blau, un blau però fort lilós. També hi ha la mar. Em surt una imatge de Formentera congelada i estreta. Sóc incapaç de tancar els ulls. No vull tornar a malsomiar. M'he posat música per sentir veu real, perquè la meva està en extinció blava-lilosa i no sé quin òrgan he de fer servir per treure-la. Per això mateix també escric. Per materialitzar tot el que sent. Per no assustar-me.Tenc por.