Octubrina

Ja torn a ser a la vida quotidiana. He tornat del viatge que vaig començar fa un parell de setmanes, quan era pura levitació i gairebé se'm podia veure 30 cm més alta. M'hi vaig abandonar i vaig arribar lluny, més del que hem podia imaginar. Vaig tenir calor, vaig tremolar de fred, vaig nevar-me als Champs Elisée, enfront de l'Arc de triomf, vaig aprendre a pronunciar "louvre"... Però ja tot torna a ser quotidià. Ara al carrer, els dilluns i els dimarts, m'expos al perill públic que suposa un nin xinès altíssim que no sap caminar recte i intenta trepitjar-me. L'estrés. El silenci, cada cop més pronunciat. Les poques paraules que tenc. Les discussions inútils sobre la versió que té cadascú del temps. Crec que el meu temps només existeix quan dorm. Bona nit