Administrar

La totsolesa de l'hora perduda

octubrina | 26 Març, 2005 17:32

Com bateguen les flors empresonades amb les pessigolles del vent! Riuen totes alhora. El mateix esclafit controlat, la mateixa mirada cap al nord. Totes unides per una mateixa arrel. Una veu me crida. La veu coneguda i repetitiva, el dramatisme en estat pur. L'adicció a la totsolesa, la seva, la meva... La viu i la fa. O la fa i la viu. Qui sap. Els ocellets han tornat a fer el seu niu a la canonada i des de la cuina se sent el seu remugar. No deuen estar còmodos, quan es remenen tant. O potser s'estan encaramel·lant. Ells no saben què és això de la totsolesa. Mengen, canten, remuguen, crien. Aquí no. Aquí impera el drama sense sentit. És increïble la capacitat de desfer en llàgrimes qualsevol futilesa. Mentrestant, el discurs de sempre me du a enrabiar-me per l'hora que em faran perdre avui. No vull que me robin les hores! Les vull viure, sigui com sigui, amb més llum o menys. M'és igual. Potser va ser l'hora que vaig perdre l'any passat la que m'ha duit al desconhort d'aquesta primavera. Els ametllers, la mar, l'enyor, el perfum de l'oblit. Què importa si manca una hora? Tenc la síndrome de la totsolesa de l'hora perduda.

"Sa totsolesa és sa meva por, més senzilla i miserable, més planera i més transitable." (Antònia Font)

Malson

octubrina | 23 Març, 2005 03:32

Escric per desfer-me d'un malson. M'he despertat sense voler, pausadament, donant voltes de manera suau i tranquil·la, no he tengut cap ensurt. Simplement m'he n'anava cap a una altra dimensió on els sentits es confonien. No sabia si havia d'emprar la vista, l'olfat, l'oïda, el tacte o el gust. No sabia si havia de xerrar o no i no recordava com es feia. Encara ara me costa articular les paraules, i les pronuncio en veu alta (baixeta) per saber si són reals.

M'he assustat, perquè el cos m'ha començat a fer mal. He sentit un escarrufament gripós que t'abraça tot el cos, des del cap, passant pels braços, les mans, els dits, l'esquena, les cames i els dits dels peus. Instintivament m'he posat uns calcetins, com si això em pugés salvar del que hagi de ser: sortir del malson o no tenir el grip. El dolor s'ha anat calmant amb una aspirina. Però el malson, tot i estar desperta, encara no ha marxat.

Quan tanc els ulls torn a caure dins aquella dimensió on tot està barrejat. És molt difícil d'explicar en paraules, és tota una sensació conjunta de sentits, com si haguessin adquirit forma física i personalitat pròpia i s'anessin arrastrant per terra. A moments em fa la sensació que m'envien qualque senyal. A més a més, tot és de color blau, un blau però fort lilós. També hi ha la mar. Em surt una imatge de Formentera congelada i estreta.

Sóc incapaç de tancar els ulls. No vull tornar a malsomiar. M'he posat música per sentir veu real, perquè la meva està en extinció blava-lilosa i no sé quin òrgan he de fer servir per treure-la. Per això mateix també escric. Per materialitzar tot el que sent. Per no assustar-me.

Tenc por.

Salts sense rebot

octubrina | 14 Març, 2005 21:13

No tenc xerrera. I és estrany això, no vos penseu. Si pogués contar les hores que he estat xerrant en aquesta vida. Bé, ja sé que això és un doi,que tothom es passa molts dies xerrant, kilòmetres de paraules, onomatopeies, gestos i sorolls diversos. De pensar, crec que en faria més de kilòmetres. Vos imaginau poder veure el recorregut dels pensaments? És una cosa que sempre m'ha encuriosit. Quan estic pensant i arrib a alguna conclusió, m'agrada retrocedir i veure quin ha estat el punt de partida. I normalment no té res a veure amb el que he acabat pensant. D'aquí els desbarats que puc arribar a dir per una simple associació d'idees. Ja ho sé, tot això és normal, li passa a tothom, tothom ho pensa alguna vegada.

Seguesc sense tenir xerrera. En aquest moment disfrut del silenci. L'aigua que surt d'una aixeta i que omple un tassó. El camió de la basura que alça els cubs que puntualment els veïns dels barris han baixat abans de sopar. Les passes de la veïna del costat. El tric-tric del teclat de l'ordinador.Fa unes hores, però, m'he ofegat de soroll. He començat un joc de contrastos. Primer necessitava sentir la música altíssima, estrident. Després he respirat el soroll de les ones de la mar. M'he assegut a l'arena de la platja i m'he deixat dur per aquest altra silenci, el de les ones, únicament trencat quan despertaven la sorra de la vorera amb un petit salt d'escuma. L'aroma del mar m'ha acariciat de prop, l'he sentit que voltava pels meus pensaments, em traslladava a la darrera roca de l'illa, ara tan llunyana, i em deixava devora el far.

Quan m'he omplert de fredor, me n'he anat. Necessit viure dins aquest món meu tan congelat, per no caure en la indiferència del no-res. No puc viure el no-res com un terme mig, com un gris. Seria un insult per a la intensitat de les emocions. Millor conservar-lo dins el glaç, ben adormit entre el gel anestesiador i esperar que vengui la primavera a fondre'l.

Quotidià

octubrina | 08 Març, 2005 22:13

Ja torn a ser a la vida quotidiana. He tornat del viatge que vaig començar fa un parell de setmanes, quan era pura levitació i gairebé se'm podia veure 30 cm més alta. M'hi vaig abandonar i vaig arribar lluny, més del que hem podia imaginar. Vaig tenir calor, vaig tremolar de fred, vaig nevar-me als Champs Elisée, enfront de l'Arc de triomf, vaig aprendre a pronunciar "louvre"... Però ja tot torna a ser quotidià. Ara al carrer, els dilluns i els dimarts, m'expos al perill públic que suposa un nin xinès altíssim que no sap caminar recte i intenta trepitjar-me. L'estrés. El silenci, cada cop més pronunciat. Les poques paraules que tenc. Les discussions inútils sobre la versió que té cadascú del temps. Crec que el meu temps només existeix quan dorm.

Bona nit
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS