Octubrina

Desapareix el misteri. Sóc mexicana de naixement, tenc set fills i estic divorciada del meu cinquè marit. M'agrada això de passar per la vicaria una i altra vegada, cada cop és tan emocionant com el primer, dir sí és el que més m'agrada dir, ja sigui vestida de blanc, de roig o amb prendes de seda. Desig i crec en la temptació i m'hi deixo caure de tant en tant, quan el meu cor està avorrit del mateix i busca noves sensacions. No crec en la bondat, he sortit hobbesiana. Les persones fan mal per naturalesa (i jo no sóc una excepció). He canviat els texans per la minifalda per guanyar un millor sou en tres ocasions distintes (formo part del 60% de la població femenina que ha estat convidada en alguna ocasió pel seu cap -i ho he sabut aprofitar!). No sé conduir, només que em condueixin (preferentment en BMWtaxi). Busco èxit i vida eterna i una estrella al Passeig de la Fama. No em sento mai sola, ni tinc por, ni em sento mai dèbil. M'agrada viure en l'ignorància, em fa més feliç. No necessito comprendre, sinó deixar-me dur i després assumir el que ha passat. No m'importen ni els perquès ni els abans ni els després, vull present, acció. No sé que significa enyorar i molt menys, enyorar allò que no he tingut mai. Tampoc sé conformar-me ni saber quin és el moment. Per mi, tots són moments idonis. No sé ficar la pota. Sóc realista. No m'agrada somiar. Mai he pensat en bajanades com la d'imaginar-me els colors dels somnis d'un cec. Si s'esgota el temps, passo a una altra cosa, no lluito pel que crec ni me'n penedeixo absolutament de res. Primer és l'orgull, després la necessitat de comunicar un sentiment. No admitiré mai que algun dia, algun moment, hagués aturat el temps per disfrutar del teu aroma. Ni tampoc que m'agradaria ser una màquina humana per rectificar del passat allò que em dóna confiança al present. Ni tampoc que costa carregar amb tota una xarxa de pesca al darrera a la recerca d'una curiositat, que no té estació d'arribada ni molt menys un andana per caminar un temps tranquil·lament. No crec en els batecs del cor. Mai no he plorat ni he cridat de ràbia. No m'ofego, ni em falta l'aire, m'atraganto. El temps? Primer l'hivern, després l'aire acondicionat. Sóc jo, però puc ser qui em proposi. No tenc cap problema.