Administrar

Algú s'apunta a jugar al món a l'inrevés?

octubrina | 26 Febrer, 2005 03:03

Desapareix el misteri. Sóc mexicana de naixement, tenc set fills i estic divorciada del meu cinquè marit. M'agrada això de passar per la vicaria una i altra vegada, cada cop és tan emocionant com el primer, dir sí és el que més m'agrada dir, ja sigui vestida de blanc, de roig o amb prendes de seda. Desig i crec en la temptació i m'hi deixo caure de tant en tant, quan el meu cor està avorrit del mateix i busca noves sensacions. No crec en la bondat, he sortit hobbesiana. Les persones fan mal per naturalesa (i jo no sóc una excepció). He canviat els texans per la minifalda per guanyar un millor sou en tres ocasions distintes (formo part del 60% de la població femenina que ha estat convidada en alguna ocasió pel seu cap -i ho he sabut aprofitar!). No sé conduir, només que em condueixin (preferentment en BMWtaxi). Busco èxit i vida eterna i una estrella al Passeig de la Fama. No em sento mai sola, ni tinc por, ni em sento mai dèbil. M'agrada viure en l'ignorància, em fa més feliç. No necessito comprendre, sinó deixar-me dur i després assumir el que ha passat. No m'importen ni els perquès ni els abans ni els després, vull present, acció. No sé que significa enyorar i molt menys, enyorar allò que no he tingut mai. Tampoc sé conformar-me ni saber quin és el moment. Per mi, tots són moments idonis. No sé ficar la pota. Sóc realista. No m'agrada somiar. Mai he pensat en bajanades com la d'imaginar-me els colors dels somnis d'un cec. Si s'esgota el temps, passo a una altra cosa, no lluito pel que crec ni me'n penedeixo absolutament de res. Primer és l'orgull, després la necessitat de comunicar un sentiment. No admitiré mai que algun dia, algun moment, hagués aturat el temps per disfrutar del teu aroma. Ni tampoc que m'agradaria ser una màquina humana per rectificar del passat allò que em dóna confiança al present. Ni tampoc que costa carregar amb tota una xarxa de pesca al darrera a la recerca d'una curiositat, que no té estació d'arribada ni molt menys un andana per caminar un temps tranquil·lament. No crec en els batecs del cor. Mai no he plorat ni he cridat de ràbia. No m'ofego, ni em falta l'aire, m'atraganto. El temps? Primer l'hivern, després l'aire acondicionat. Sóc jo, però puc ser qui em proposi. No tenc cap problema.

Clandestinitat II

octubrina | 22 Febrer, 2005 16:07

No ho he pogut evitar. M'hi he tornat deixar dur. La temptació de moure'm en clandestinitat m'ha tornat a estirar per banda. És agradable la sensació d'estar fent una altra cosa, per exemple escriure a l'enganxívol bloc, mentre tothom t'imagina concentrada amb altres qüestions. M'imagin que se'm deu notar, faig un somriure que no és típic de concentració. Ara mateix m'hi sent molt bé davant la pantalla. No és que tengui molta cosa a dir, més bé escric per pura addicció al bloc. I sé que només amb un click em sortirà una altra pantalla i ja m'hauré fet invisible. L'art del dissimul també forma part d'aquesta clandestinitat, que ves per on, no fa mal a ningú, però és que a mi em basta poc per amagar-m'hi i desparèixer mentalment.

La veritat és que estic molt desapareguda mentalment aquests dies. Però com que tenc poc temps per pensar, m'esgot fins que tenc son i començ un nou dia. És curiós com pots tornar a reviure el teu passat en unes hores. Ara he tancat una revista de la qual llegia un article i l'he arraconada. Després me n'he adonat que no ho havia de fer, sinó que l'he de seguir fullejant. Algú se n'adonarà que me n'estic anant? I si no sóc capaç de tornar i qued en una altra dimensió, aquella que no podem percebre amb cap dels sentits, però que existeix en qualque lloc?

Me despedesc d'aquesta esfera terrestre a corre-cuita. He perdut la noció de l'espai i el temps i no sé quan tornaré, però segur que d'aquí poc enviaré qualque senyal de vida al bloc. Fins aviat! Besades a tothom...

Tot va de rodes...

octubrina | 21 Febrer, 2005 21:56

i les rodes s'han desfet i he descarrilat.

el missatge d'error

(això és que no havia d'arribar)

que fa i desfà missatge al seu antull

i jo em desfaig en parpellajades de son...

Bona nit

Desglaç

octubrina | 18 Febrer, 2005 12:46

M'han tret de la biblioteca. M'he despistat, com vaig aquests darrers dies, abandonada dins el meu no-res -tot nou-, i ha vingut aquell home tan baixet a dir-me que me n'havia d'anar. M'he quedat a mig desglaç de la Marçal. Quan l'he volgut agafar, he deixat el carnet en no sé quina cartera i allà ha quedat el poemari.

Encara no les he trobat les paraules. En el no-res només hi ha lletres i silencis. Aquests dies ompliré el meu no-res amb niguls i pluges i desglaç...

Clandestinitat

octubrina | 15 Febrer, 2005 23:10

Avui tenc una sensació estranya, de clandestinitat. Tenc ganes de fer coses d'amagat. De que ningú no em vegi, de fugir dels rituals de la vida escènica visible i soterrar-me en els subterfugis del pensament d'algú. Així, inconscientment. Sense voler, casualment, com qui no vol la cosa. És igual com ho anomenem. La qüestió és ser invisible, però necessari, intrigant.

Quina sort que la imaginació em dóna aquesta possibilitat, especialment els 20 minuts d'anada i els 20 minuts de tornada cap a casa.

Després, les paraules desapareixen. Aquí vos deix el no-res.

Renúncia

octubrina | 13 Febrer, 2005 21:14

Des d'aquí fa una renúncia total a les màquines electròniques que tant faciliten la vida i el contacte exterior, diguem-li televisió, diguem-li microones, diguem-li lavabo, diguem-li cd-rom... que acorden respectivament apagar-se a la mitja hora de funcionament, no encalentir i deixar la cuina amb pudor de cremat, inundar el pis, el replà i gairebé l'ascensor, i l'impediment de la instal·lació, visualització o escolta de qualsevol cd.

També faig una renúncia total a l'obligació de sentir descortesies, paraules buides i altres manifestacions escrites o parlades que s'emetin sense tenir en compte l'altra part. Reclam una simple consideració de respecte, una simple mirada a través dels meus ulls i una nova pell, que de tant canviar-me-la, se m'ha fet grossa i em rellisca de les mans.

He deixat de creure en la sort.

Hola II

octubrina | 13 Febrer, 2005 03:37

Cames arreplegades, ben prop del cor. Així em dispos a deixar-me dur pel sospir de la sorpresa. La curiositat, si és bona, sempre té petits detalls que et van donant motivacions, encara que visqui, la majoria de temps, en un món de somnis. M'ha fet molt contenta l'agraïmennt d'Ulyse al seu bloc. És una alegria trobar un escrit seu de qualsevol menudència o qualsevol grandesa. De vegades, podem caure en una monotonia que ens fa sotmetre a una totsolesa estricta, sense sortida, i qualsevol paraula és sempre un alicient a pensar que les coses poden canviar i què lo bo encara ha de venir. Des d'aquí, agraesc a n'Ulyse les seves paraules cap a aquest bloc i a les seves paraules en general, sempre tan encertades i vitals.

La nit s'acaba. D'aquí poc sortirà el mateix sol de sempre acompanyat de la curiositat del què passarà demà. Potser em perdré mig dia i el sol no serà sinó un objecte accessori als meus somnis, cada nit més estravegants, per cert. Ara ja no tenc forces als ulls, però de sobte, s'ha engegat un minúscul goteig de somriures que almenys em faran desncansar amb plaer. L'esgotament, de vegades, és necessari.

Bona nit!

Metro

octubrina | 12 Febrer, 2005 01:05

Hi ha olors típicament nord-americanes, hi ha meduses que busquen ser trasplantades, hi ha maneres de ser que irriten i llengues que mai no seran roges, ni dentadures que mai no seran postisses. No hi ha euros i menys els 3.000 que diuen que et podràs estalviar, perquè sempre trobaràs una filial a la qual invertir les pèrdues de temps. I les càmeres de videovigilància només serviran per revelar com un desesperat pot clavar un ganivet a un somiador de suïcidis aliens. No hi ha tíquets gratuïts ni música que molesti, només bandes sonores a cada instant viscut.

I malgrat tot, només l'aroma de la totsolesa ofega els ulls dels qui la miren.

Invisibilitat

octubrina | 05 Febrer, 2005 12:36

Tot es fa implícit. No hi ha veus, ni por, ni lligams. La llibertat també queda soterrada amb la invisibilitat. Desapareix qualsevol signe de corporietat. Desapareix la vulnerabilitat. Desapareix el desig sota una capa d'indiferència i buidor. De vegades, ens enfonsam a la invisibilitat de manera conscient i volguda, per refugiar-nos de la insatisfacció. De vegades no. Ens hi hem vist abocats, en una caiguda lliure sense veure res més que el cel que s'allunya i s'allunya confós amb l'horitzó. Tancam els ulls i ja hi som dins, la invisibilitat ens ha amparat d'un cop fort. I no tenim forces per cridar, com en els somnis que la por se't fica a dins i vols cridar, però mai no surt la veu perquè de dormit, els crits queden morts. Aquest és el meu crit, una veu somiada que no té força per seguir endavant i despertar els veïns.

L'hivern més sec

octubrina | 03 Febrer, 2005 19:20

No plou. No cauen gotes ni de mel, ni del sal, tot el que cau és gel i quan arriben a terra és enyor... de quan plovia, de les paraules de les hores perdudes, dels rellotges aturats, dels incipients fulls d'ametller. No hi ha sacrifici, ni obsessions, ni desig, ni batecs, no, no n'hi ha. Tampoc hi ha lluita. La decepció ho ha paralitzat tot i s'estén com una gota de perfum que va perdent l'aroma amb el pas del temps i del silenci.

Les paraules han perdut la seva força i la indiferència té ganes de sortir a crits amb desesperació de llàgrimes. Però tampoc pot. No puc tremolar, no puc tancar els ulls, no puc recordar. En l'intent, les paraules es tornen mudes i els silencis, esquius.

Sempre buscant la pluja, la del mar, la de les ones, la de les llàgrimes desolades!... i em perdo en la incertesa del desert i del gel.

Tampoc no hi ha final.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS