Octubrina

Me dispos a escriure aquestes paraules amb tota la intriga que és possible. No sé què en sortirà del meu cap aquest pic. El deix lliure, tant com puc, perquè les idees que l'envolten no són molt lliures, estan subtectes a lleis orgàniques que regulen la protecció de les llibertats informatives i als senyals identificatius dels magazine informatius utòpics. La realitat només existeix a la teoria que, molt ben explicada, pot arribar a ser molt interessant. Sí, això no ho pos en dubte. Els coneixements són clars, el missatge ho hauria de ser, però l'aplicació és nefasta. Cadascú es pren la llei a la seva manera. La llei de la vida, la llei de la vida dels demés... tot el que hauria de tenir sentit, com el respecte, els comportaments civilitzats, la honestedat i altres virtuts aristotèliques, deixen de tenir-ne en aquest món en què vivim. Un silenci, un crit, pot malbaratar aquestes bones intencions. I malgrat tot, seguesc confiant en la possibilitat de poder canviar les coses o que les coses canviin per si soles. Sona utòpic, un futur millor. És vera. Però els coneixements m'esperancen a seguir pensant amb optimisme. De vegades em falta la veu, que queda muda i deixa la seva funció a l'expressivitat facial davant els esdeveniments... la desproporció del feixisme que encara domina, l'oblit del dolor dels que varen morir per la victòria que encara s'exalta, la neu tan bonica, desmeurada i alhora tan destructiva dels cultius, el campanar del Pantà de Sau, que prest ja es tornarà a tapar i se sumergirà a les profunditats del "desarrollo económico del país", la desfiguració del rostre de Iúsxenko, el "buen talante"... I ara? Quin és el millor títol per l'optimisme?