Octubrina

He perdut els secrets. O potser s'han amagat dins aquesta closca de paraules que pretenen freqüentar -inútilment- l'excèlsior de l'expressivitat emocional. Qui sap si, formalment, ho aconsegueixen però l'únic corolari visible és l'enduriment de la closca. Sota ella, tot té un mateix color, sempre amb aquella petita espurna de volguda superficialitat, cosina-germana de la profunditat, la de l'aire. La closca tremola, es dilata, rododa, però com més viu, menys s'esquerda. Ans al contrari, es referma, s'enforteix i es converteix en l'altar del glaçat. Ja pot dissimular la fredor amb la lluita enyorada contra la decepció, però el desglaç mai no apareix i la closca crida tímida al desconhort de la totsolesa. No els trob, els secrets. Potser s'han perdut amb la claredat, o potser, s'han fet invisibles.