Octubrina

Ja ho deia Llach, no sempre ens toca perdre. Però tampoc sempre ens toca guanyar. Quan necessitam una invasió subtil a l'ànima, ens ve una riuada d'imprevisions que no podem fer front sinó amb un somriure malfet i malesperançador pel receptor que t'entén sense parlar. En canvi, quan desitjam acció, veure a la sorra que hem deixat grans petjades i que l'ona encara està enfora per tapar les que hem de fer, tot es transforma en un obstable immòbil i opac, que no obstant això, es difumina quan el vols tocar amb els somnis per a desfer-se amb el despertar.

És la resignació la solució?

Fins a quin punt és viable la teoria del moment? Aquella que diu que sempre n'hi ha un, encara que no se sàpigua quan... Està massa abandonat -el moment- a la passivitat de propietari de qualsevol acció possible? Una dissertació filosòfica es pot convertir en una mera d'excusa d'intel·lectual indocte per evitar problemes? Dir que no és el moment, és dir, tenc por. I encara que potser vera que no és el moment i conformar-se és una bona sortida, normalment el temor a que sigui "el moment" impedeix enfrontar-se amb ell.

Només aspir cada dia a viure el moment, sigui "el moment", o el moment, o un moment... La complexitat dóna riquesa.