Administrar

marialluïsa a dues mans

octubrina | 29 Gener, 2005 18:53

som egoista, tiroríííí, som egoista i no deix que sa telepatia interpreti verbalment els meus pensaments de manera més eficaç.

la telepatia, però, no sap reconèixer l'alfabet de l'ordinador.

mariatròpiques

retròentusiastes

vital·legòriques

un bon títol per l'optimisme?

octubrina | 26 Gener, 2005 17:56

Me dispos a escriure aquestes paraules amb tota la intriga que és possible. No sé què en sortirà del meu cap aquest pic. El deix lliure, tant com puc, perquè les idees que l'envolten no són molt lliures, estan subtectes a lleis orgàniques que regulen la protecció de les llibertats informatives i als senyals identificatius dels magazine informatius utòpics. La realitat només existeix a la teoria que, molt ben explicada, pot arribar a ser molt interessant. Sí, això no ho pos en dubte. Els coneixements són clars, el missatge ho hauria de ser, però l'aplicació és nefasta. Cadascú es pren la llei a la seva manera. La llei de la vida, la llei de la vida dels demés... tot el que hauria de tenir sentit, com el respecte, els comportaments civilitzats, la honestedat i altres virtuts aristotèliques, deixen de tenir-ne en aquest món en què vivim. Un silenci, un crit, pot malbaratar aquestes bones intencions. I malgrat tot, seguesc confiant en la possibilitat de poder canviar les coses o que les coses canviin per si soles. Sona utòpic, un futur millor. És vera. Però els coneixements m'esperancen a seguir pensant amb optimisme. De vegades em falta la veu, que queda muda i deixa la seva funció a l'expressivitat facial davant els esdeveniments... la desproporció del feixisme que encara domina, l'oblit del dolor dels que varen morir per la victòria que encara s'exalta, la neu tan bonica, desmeurada i alhora tan destructiva dels cultius, el campanar del Pantà de Sau, que prest ja es tornarà a tapar i se sumergirà a les profunditats del "desarrollo económico del país", la desfiguració del rostre de Iúsxenko, el "buen talante"...

I ara? Quin és el millor títol per l'optimisme?

Secrets

octubrina | 23 Gener, 2005 12:19

He perdut els secrets. O potser s'han amagat dins aquesta closca de paraules que pretenen freqüentar -inútilment- l'excèlsior de l'expressivitat emocional. Qui sap si, formalment, ho aconsegueixen però l'únic corolari visible és l'enduriment de la closca. Sota ella, tot té un mateix color, sempre amb aquella petita espurna de volguda superficialitat, cosina-germana de la profunditat, la de l'aire.

La closca tremola, es dilata, rododa, però com més viu, menys s'esquerda. Ans al contrari, es referma, s'enforteix i es converteix en l'altar del glaçat. Ja pot dissimular la fredor amb la lluita enyorada contra la decepció, però el desglaç mai no apareix i la closca crida tímida al desconhort de la totsolesa.

No els trob, els secrets. Potser s'han perdut amb la claredat, o potser, s'han fet invisibles.

Esperant una carta que no ha arribat mai

octubrina | 18 Gener, 2005 20:57

"On eres tu fa set anys?" Això era la pregunta d'un bloc que no pot deixar mai indiferent, a dies frenètic de paraules, d'altres calmats, però sigui com sigui, una invitació obligada a la reflexió. On era fa set anys? Enmig d'una mar d'ignorància, esperant una carta que no va arribar mai, desitjant la impossibilitat de viure com visc ara, caminant cap a un primer març de pluja, cap a un carnaval de confeti que es desfaria abans d'arribar a terra, amb poques paraules i una pregunta de llàgrima per resposta,...

"Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara, quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la..." ("El jorn dels miserables", Lluís Llach)

La ràbia ja no existeix, desapareix amb el primer sol després d'haver dormit durant anys. Les paraules tampoc surten quan es vol, només quan les somies i és impossible dir-les despert.

Només em queda una curiositat, d'una història present, que parla d'illes...

Arribarà en forma de carta? Arribarà?

Materials

octubrina | 16 Gener, 2005 22:31

...24, fusta, 25, or, 26, al·lumini, 27, plata, 28, coure, 29 ferro, 30, estany...

Alguna suggerència pel 21, 22 i 23?

He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre...

octubrina | 11 Gener, 2005 22:54

Ja ho deia Llach, no sempre ens toca perdre. Però tampoc sempre ens toca guanyar. Quan necessitam una invasió subtil a l'ànima, ens ve una riuada d'imprevisions que no podem fer front sinó amb un somriure malfet i malesperançador pel receptor que t'entén sense parlar. En canvi, quan desitjam acció, veure a la sorra que hem deixat grans petjades i que l'ona encara està enfora per tapar les que hem de fer, tot es transforma en un obstable immòbil i opac, que no obstant això, es difumina quan el vols tocar amb els somnis per a desfer-se amb el despertar.

És la resignació la solució?

Fins a quin punt és viable la teoria del moment? Aquella que diu que sempre n'hi ha un, encara que no se sàpigua quan... Està massa abandonat -el moment- a la passivitat de propietari de qualsevol acció possible? Una dissertació filosòfica es pot convertir en una mera d'excusa d'intel·lectual indocte per evitar problemes? Dir que no és el moment, és dir, tenc por. I encara que potser vera que no és el moment i conformar-se és una bona sortida, normalment el temor a que sigui "el moment" impedeix enfrontar-se amb ell.

Només aspir cada dia a viure el moment, sigui "el moment", o el moment, o un moment... La complexitat dóna riquesa.

Títol esgotat

octubrina | 09 Gener, 2005 23:22

La ciutat és més gran i quadrículada que mai. Des del cel es veuen llumets que fan que tot estigui ordenat en formes de quadrats, rectangles, triangles... Tot el mateix color, un cel sense estrelles i un fred atemporal. Tot és diferent. El retorn és diferent. Després d'acostumar-me a despertar-me amb el nas gelat, costa trobar-me enmig de tanta calentor ficticia.

He tornat més gelada que mai i el bitllet de tren està esgotat.

Un dia sense paraules

octubrina | 09 Gener, 2005 11:34

Ja sortiran quan sigui el moment.

Camí de retorn a la realitat postnadalenca

octubrina | 02 Gener, 2005 23:46

No sé per quina raó, em passa molt sovint que obro el bloc per escriure alguna cosa i no tenc res a dir. O millor dit, no sé per on començar, no sé què dir, no sé ordenar les meves idees. Però alguna cosa em diu: va! ves a "nou article" i digues alguna cosa. Això faig. Me qued uns segons mirant la pantalla en blanc i començ a fer com ara, escriure o descriure.

És ara, a començament d'any nou, que hi ha moltes coses a dir, moltes promeses a fer però que no es compleixen mai, valoracions de l'any que deixam enrera, prediccions serioses o inventades d'un futur incert que no sé si escrivim a mesura que l'anam vivint o ens ve donat i l'anam descobrint. I això no és tot. Programes especials repetitius com l'all, espectacles gravats per novembre que veim el 31, l'1, el 2..., especials informatius de totes les desgràcies, dels èxits musicals, del cor, de curiositats... Tot n'és ple d'aquest esperit recopilador. Estam obligats a deixar de pensar en tot i en res i a deixar-nos empapar de dades i dades que oblidarem quan hagin passat aquests dies.

I la veritat és que no sé com he de reaccionar davant tot plegat. Un número nou, un fred i una neu, que com que som a un any nou, semblen noves i mai vistes, unes desgràcies que sortiran al recull del 31 de desembre del 2005 i al 1 i 2 de gener del 2006. Repeticions constants que immobilitzen. Necessitam acció, ja. Ser conscient de nou que vivim en un món que es mou (i tremola a gran escala) cada segon.

Sé que hi ha gent per tot i la veritat és que odii generalitzar. Però ja ho he fet. No ho tengueu en compte. La que necessit reaccionar sóc jo. Reaccionar i ser conscient que he de tornar a entrar a la realitat que, sovint, tant mal fa.

Feliç any nou a tothom!

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS