Octubrina

Tenia una calor terrible. No podia parar de pensar... en el somni, en els fulls de la impressora, en el carter i la secretària, en el porter de l’edifici. Es movia d’un costat cap a l’altra, inquieta, sorpresa. Per primer cop, sentí que el seu cor bategava tan fort que pensava que li sortiria volant en qualsevol moment. La classe li començà a fer voltes, començà a sentir les paraules de la professora des de lluny, sempre repetides, sempre les mateixes. Una història que no havia llegit mai, però que se sabia de memòria. Comença a passar fulls i fulls, ràpidament, en un desig de trobar una resposta. Veu passar les paraules, les fotografies, els arbres genealògics, més paraules, més fotografies. A la darrera es veu a ella mateixa. No pot, però, dir de quan és, ni fer una descripció acurada del que veu.

No pot evitar sentir por, se sent aterrida, la seva cara queda groga, pàl•lida i, finalment, blanca. Comença a respirar fort, es gira, s’aixeca, gemega, s’asseu, mou les celles, frunzeix el front, arrufa les cames, se les agafa amb les mans, tremola, s’incorpora, sua de fred i de calor alhora. No pot més. No para de pensar que és tot allò, es fa mil preguntes i no té cap resposta. S’aixeca, tots els companys la miren i la criden, la professora somriu. La companya de la fotografia del gos la mira amb recel i durant cinc segons tot es congela en aquesta mirada freda, esfereïdora, que la fa sortir corrent, sense aturar de cridar: per què? Per què? Per què? Arriba a l’ascensor, on hi ha la secretària que l’observa com es desfà en un plor desconsolat. Enmig de la buidor de les seves llàgrimes, la mira als ulls. La secretària, amb les cartes a la mà bruta d’oli li diu: és la teva vida, els balanços han quadrat, un cop més.

Fi

Arribà a la feina sense haver-se cordat la gavardina, que havia quedat desfeta pels pensaments i la suau brisa que feia aquell dia. El porter, com de costum, estava dret devora la porta.

- Bon dia, néta meva. Com has dormit avui?

El porter-avi li dedica un somriure dolç tot guardant-li un caramel a la mà. Li estreny el puny i li desitja un bon dia. Ella no respon, es queda atònita. Fa tot el trajecte en l’ascensor intentant no pensar què està passant. En el replà hi ha la secretària, que com sempre la mira de reüll, però aquell dia torna a rere i li dona un entrepà embolicat en paper de plata i dins una bossa de plàstic transparent.

- Fes bondat, Mariona, no et barallis amb les companyes, m’has sentit? Has d’aprendre que la vida té aquestes coses. Un examen és un examen, no té més complicació. I si has de deixar copiar a alguna companya, doncs ho fas. Pensa que algun dia tu podràs necessitar una mà i si abans no l’has donada, et quedaràs sola. Qui sembra vents, recull tempestes i no oblidis que cada dia es mou una suau brisa al teu voltant.

Ella es limita a fregar-se un ull amb la mà. El carter, que estava a dues passes de la secretària, es gira, li fa una besada al front i li diu que quan arribi a la nit l’ajudarà a fer els deures.

Arriba a la seva taula, neta i polida, i quan s’asseu i mira al seu voltant se n’adona que l’oficina té un aspecte estrany. Hi ha molta llum, pensa, hi ha moltes finestres, veu. Ningú no ha encès encara la calefacció i fa un fred suau que se li va calant als ossos. Decideix treure el Llibre Diari, però no troba els calaixos, la taula és més petita que de costum, molt més petita. I d’ella en treu un llibre que posa Història. L’obre i comença a veure les paraules que ahir va imprimir la impressora. Se’n recorda de totes elles i les recita. La companya de devora, aquella que té la foto del seu gos a la taula, li diu “empollona”. Ella se la queda mirant amb ulls grossos, però no li fa cas. Segueix recitant.

De sobte apareix una dona, “la professora!” exclama algú del fons. Es gira i veu que està dins una classe i davant seu té una gran pissarra de color verd. Es fa un silenci absolut i la professora crida el seu nom.

- Mariona, asseu-te bé, no cal que cada dia tinguis deu minuts el cap entre els mussols. No vull avisar-te més. Se sent una esclafida general de rialles. La professora fa callar la resta de gent i ordena que treguin el llibre d’Història. Ella reconeix aquella cara, la veu, els ulls, el vestit. És la dona que apareixia als seus somnis.- Avui començarem fent un simple repàs del que vàrem aprendre ahir. Enric, per favor, comença a llegir les paraules que tens a la pàgina tretze.- Desembre, semàfor, carrer, dia assolellat, fred, tren, porter, secretària, gorra amb visera, cartes sense destinatari, Llibre Diari, des...- Molt bé, molt bé, Enric. Lluís, continua, si us plau.- Desembre, semàfor, carrer, posta de sol del dia assolellat, fred, tren, ascensor, porta oberta,...- Perfecte, molt bé nens. Acabem aquest repàs i ara, per favor, passeu a la pàgina trenta-u. Els nens obeeixen i, en un procés meticulós, van passant full per full del tretze al trenta-u. Ella comença a tenir una calor inusual. Quan arriba a la pàgina, sent un tremolor que no pot controlar. Ningú no sembla adonar-se’n, ningú no li fa cas, ningú no es fixa amb ella. La professora segueix amb l’explicació.- Avui veurem la història del rebesavi, que va marxar a l’Argentina a fer les Amèriques. Aquest home, d’aproximadament quaranta anys, casat amb la dona més culta del poble, encara que ningú no ho sabés, tenia un gran somni, que era convertir-se en la persona més rica del poble. El petit taller de sabates no li donava per mantenir la dona, els tres fills i l’amant. Sovint, havia d’empassar-se l’orgull i viure dels diners que guanyava l’esposa com a escriventa. Però el rebesavi no ho reconeixeria mai. Després de molta xerrameca amb els companys, decidí una nit, que partiria amb el proper vaixell cap a Amèrica. La dona, que va saber la notícia per l’estanquer, començà a fer les maletes amb tota la seva roba i la dels infants. Emprengueren, així, un viatge transoceànic de tres mesos...

Quan va treure el cap va veure que la seva porta, la primera que es veia només en sortir, estava oberta. Racionalment, tancà els ulls, es tornà a ficar dins l’ascensor, tancà la porta, va estrènyer els punys i tornà a repetir el procés de sortida. I va seguir veient la porta del seu pis oberta. Hi va entrar.

De sobte va sentir un soroll que venia de l’habitació on tenia la petita biblioteca de llibres de la mateixa col•lecció i va veure com la impressora no deixava de imprimir fulls en blanc i negre a tota velocitat. S’hi va quedar una estona mirant aquella màquina que semblava haver cobrat vida ordenadament. Els primers fulls que va poder observar eren paraules de mida setze, en negreta i alineades al centre. Una per cada ratlla. Ella anava llegint a l’inrevés, tal com anaven sortint, mots com “Amèriques”, “Bíblia”, “Monedes de coure”, “Argentina”. Una cella se li va moure inconscientment. Després d’un centenar de fulls, començaren a sortir fotografies en blanc i negre. Eren de gent que ella no coneixia i no tenien cap tret que pogués relacionar empíricament amb algun conegut. Els retrats eren, en primer lloc, antics, però a mesura anaven sortint, s’anaven actualitzant. La impressora es va returar dos segons i la darrera fotografia fou la seva. Les dues celles s’inclinaren de cop cap al centre.

Semblava, però, que la impressora no havia acabat la seva labor. Va seguir, doncs, imprimint textos en cursiva, en negreta i en rodona. Just quan s’estava cansant de seguir mentalment el procés de sortida del paper i el soroll de la màquina, just en aquell moment, en què s’estaven imprimint fulls d’arbres genealògics, la impressora va parar de tintar i es va apagar.

Durant uns segons no va poder moure el coll, cansat d’estar en la mateixa posició. Es va posar dreta i agafà el gruix de fulls que aquella màquina li havia transmès. Va anar cap a l’entrada, va tancar la porta i després d’encendre el llum de la làmpada del menjador es va seure al sofà. Encara duia el gruix de fulls sota el braç i gairebé se n’havia oblidat d’ells. Havia quedat absorta en el procés de retorn a la tradició nocturna i no sabia què fer amb tota aquella paperassa. Va optar per deixar-la damunt la tauleta i seguí fent el que feia cada nit quan arribava a dos quarts de vuit al pis. Aquella nit va sopar de patata bullida amb bajoques sense sal. S’ho empassà lentament, sense immutar-se. Escurà els plats, esperà deu minuts observant el rellotge de propaganda del banc que hi havia penjat devora la nevera i col•locà el plat, la forquilla, el ganivet i el got en el seu lloc corresponent. Es va oblidar completament dels fulls de la impressora. No hi tornà a pensar fins que va tancar el llum de l’habitació.

Es despertà. Quan obrí els ulls tornà a veure, com cada matí, la mateixa paret blanca mal pintada, cada cop més groguenca. Començava a respirar el mateix aire d’un dia igual. Va fer exactament el mateix de cada dia, el mateix recorregut, la mateixa rutina d’espills, semàfors i automatismes per no pensar. El record dels fulls no era més que una anècdota sense llum ni color, ràpida i lleugera, que s’esborrava a cada passa que feia. Era el segon matí consecutiu de desembre que sortia el sol, aquesta era l’única alteració que la despertava de la seva somnolència, però malgrat tot, no s’immutà.

De sobte, quan estava travessant el tercer pas de vianants, recordà el que havia somiat. Hi apareixia una dona de galtes vermelles i grosseta, no excessivament baixa, tal com ella solia associar sempre en les seves imatges mentals. Portava un vestit blau obscur, amb esquitxos de gotes blanques, com de la pintura de la paret de la seva habitació i amb un floc al costat que gairebé li arribava fins a les sabates. Se li intuïen, sota el vestit, uns genolls arrebossats de carn, com si no tingués ossos. Les mitges li feien les cames més flàccides, amb venes blaves plenes de vida. Portava el pèl de permanent, castany, tan fi que va pensar que amb una bufada de vent la senyora es quedaria calba i els pèls es romprien en dues meitats cadascun. Així i tot, aquest aspecte hòrrid de la senyora, no li va fer por. Tenia una mirada tendra.