Octubrina

Comença la pel·lícula. Apareix en Richard Gere dins la cuina d'un restaurant de luxe novaiorquès donant ordres i desesperant-se, en aquell moviment de braços tan típic americà, perquè no hi ha consomè de bacallà. Haurà d'improvisar alguna cosa, és la seva feina. Però sap que amb un somriure se'n sortirà. El film pot transcórrer en només un soroll de fons. Tot és ideal, tot és perfecte, fins i tot el dolor.

L'home de l'àtic, primera porta, també viu americanitzat. S'aixeca a les 9.30 del matí, baixa a comprar el diari, esmorza llegint-lo tranquil·lament i a les 10, minuts envant, minuts enrera, baixa amb el casc de la seva moto nova a treballar. No fa cap esforç. El migdia dina d'un menú esquisit amb una companya de feina d'escot immens. Els seus ulls no paren de donar voltes, mentre es fa l'interessat en el què diu. Arriba a casa, si hi arriba, -perquè de vegades la mirada ha anat més lluny-, i posa una rentadora a mitjanit. Estén uns texans desgastats, tres parells de calcetins negres i quatre calçotets blancs.

La seva vida és perfecte com la pel·lícula. Tot transcorr en un silenci profund, imaginatiu. Avui ha arribat a casa a les 10 de la nit, acompanyat d'una dona rossa, amb veu de Trinidad Jiménez. Ell xerra un castellà atrofiat pels diners. Ella l'escolta en un silenci de Pedralbes. Tot és perfecte. Llàstima que res no és etern... ni la seva perfecció ni la fador en què em quedo després de mirar per la finestra.

Començ aquestes paraules sense tenir una idea del que he de dir, malgrat que en el títol hagi posat que tenc moltes coses a dir. Però només les puc dir quan les escric. El meu cor batega fort, no puc deixar de sentir que el meu món se'm presenta nou cada dia i que de cada paraula en puc fer una petita espurna de felicitat.

Supòs que tot això és causa de la introspecció profunda dels darrers dies, de les decepcions que me permeten fugir d'una manera de ser que no vull ser. Sent. Aquesta és la paraula. I ara me n'adon que quan hi ha massa superficialitats i banalitats al meu voltant, sóc capaç d'acceptar-les sense renunciar a mi, perquè veig que no estic tota sola en aquests bocins de terra on vaig arrelant.

Tenc moltes coses a fer. Tant de bo només dient-ho, s'anassin fent!

Ona :)

Les ones han tornat. Després de surfejar per milers de bites a la xarxa sense trobar el camí de tornada, avui, amb una rapidesa pasmosa, han arribat. Ha estat un camí llarg, s'han barallat amb gent que només reia quan les sentien queixar-se de la ineptitud del servei (no hi havia cap rètol que indicàs el camí correcte)i s'han sentit frustrades, rabioses i, per fi, quan avui, amb tota la serenitat del nom, s'han decidit a trucar de nou.... tzas!! problema solucionat! En dos minuts han arribat a casa.

Quin camí més llarg del darrer dia de la decepció.

S'han sentit totes soles, han plorat, han rigut, han begut massa alcohol, han ressaltat la bellesa de tothom amb sinceritat, han escoltat, han xerrat, han pensat molt i, sobretot,...

... han enyorat les paraules.