Octubrina

Crea records d'infància a partir del Google map. Jo sóc una gran fanàtica dels Google maps, no podria sobreviure a aquesta ciutat sense cadascuna d'aquestes meravelles. Em fascina cada vegada que veig un cotxe amb el ròtul de Google pel carrer. I després del crit de sorpresa en veure el vehicle penso ipsofàcticament: la virtualitat existeix! De vegades el no-res es materialitza. I clar, a algun lloc de la meva pell es deuen haver quedat ancorades les teves paraules. I sí, d'alguna manera -somehow- també tens dret de recrear la teva infància a través d'un Google map. És estrany, no obstant, el fet de tenir un passat emmagatzemat en bytes i jpg i mp3 i mpg4. Perquè arribarà un moment en què podrem convertir una abraçada en un .exe o .dmg per les (i els) mac-ques. I en lloc d'imaginar una altra vegada el tacte dels teus llavis bastarà fer un control z per tornar al passat i un control y per recrear-lo. Rewind & forward del VHS. Necessito una abraçada més que mai. I si faig un copy paste d'aquell somni i tu fas un alt f4 per tancar la llum i fem l'amor tota la nit?

Mai em deixarà de sorprendre la gent que porta paraigües tan grans. És com si volguessin excloure's de la terra i crear-se el seu propi microclima. Normalment és gent alta i van vestits de negre. El paraigües és també negre i les seves passes són de gegants. És un altre món, aquest de la gent alta. De petita em semblava més de veres. Si no ets alt, no jugues. Per això sempre m'imaginava alta i amb paraigües grans. Com la parella desigual del metro. Ella altament proporcionada, cabellera negra a conjunt i calces d'encaix -probablement negres-; ell, proporcionalment alt, cabell tallat de perruquer-sastre i cos d'atl·leta de bifidus activo. Possiblement es rassura. I tot això els passa per ser alts. Els menuts portam paraigües de dues lliures perquè total el vent els girarà a tots els rebufs i acabarem xops i amb el pèl de fregall. I deim mentides, com que passam de llarg el cinquanta cinc i que ens agrada xerrar clar. O que escriure seria com anar al metge i reconèixer que tens un problema. D'estatura o de miopia. I que els peixos poden nedar des del nord d'Anglaterra o ser perfectament de riu. I també tenim dejavús, com el d'avui horabaixa, quan esperant el semàfor m'han baixat del cel unes quadrícules que delimitaven dos carrils. En un d'ells el semàfor estava en verd i en l'altra en vermell. I he pensat en un balcó i una carpeta vermella, que no sé per quina sisena teoria s'enllaçava amb els semàfors de regent street en el somni que vaig tenir al febrer. I tampoc ens agraden les sabates de taló en excés, tot i que tothom pensi que tenim un sentit més acurat de la gravetat. Potser algun sí, potser qualque àries també, però a mi des de fa uns dies que em creix el nas a les nits perquè em nego a pensar que puc tornar a la lluita.

Es veu que de nit exercito moviments nassals i al matí em desperto amb un dolor d'ossos que sembla que m'han pegat un cop de puny. O potser és que alguna força fantasmagòrica nocturna fa un complot contra el meu sentit de l'olfacte i de la memòria i juga a fer-me odiar totes les olors d'amanides del pret-a-manger. D'un dia per l'altra, he oblidat l'olor que fas i tot es converteix en una petita i llunyana fragància de fulla de tardor segrestada dins una plagueta. Olor de tinta dissecada. Olor de sentiments momificats abans de nèixer. Com una mena d'avort anestessiat, un grapat de niguls a la nit que no es veuen però es mouen amenaçants i fan com si desmaiar-se però es desperten abans de caure i et deixen quatre guspires del que podria haver estat la nostra gran tempesta sota els llençols. I sí, no sé com acabar d'olorar aquest octubre que se'm desferra dels dits dimarts a dimarts amb bombolles que em fan oblidar les ombres plenes d'accents i d'interrogants.

Les puntes dels dits, de sobte, són petits extintors que extingueixen focs urbans. Aquí, dins el bus, he apagat totes les fosforescències de gent que volia cremar il·lusions només amb paraules. M'he demanat: qui et dóna el dret de malgastar mots d'aquesta manera? I he afegit un inútil en veu baixa, que per suposat no ha sentit, però a mi m'ha fet sentir més tranqui·la, com quan condueixies i dius mecagon i fas un moviment de mans com si fer malabarismes de màgia. Però tant en el bus com en el cotxe, aplico el mateix mecanisme antipirotècnic. Encenc el petit extintor i escampo una escuma que silencia totes les veus. Ells, els que criden, escridassen i fan avorrir paraules, segueixen pronunciant i gesticulant. Xerren igual com somnien i, si em poso a desitjar mal, igual com quan tenen un malson i corren i volen cridar que tenen por i no els surten les paraules. Inundo el bus d'incomprensió, perquè tanmateix em basta contemplar el doble de n'àlex casanova assegut al meu devora que mira amb cara d'amor a primera vista, i també en martí a qui li agradava dir que era escolanet per ciutadella i me va fer quedar sense veu de tant de riure. I en pau que diu liverpol sense duplicar cap vocal. No duplico cap silenci avui, em quedo en stand-by intentant sufocar els propis focs que surten tendres de sota de la camilla (ben nordencs i ben absurds). I avui, que també és demà, aniria a sopar d'aquell petit restaurant tan bo on sempre tenen el mateix peix de menu i demanaria al cambrer del tatuatge antic i arrugat que em posés el millor vi i fes sonar una única cançó quan portés les postres, per fer un homenatge a les vetllades a Son San Martí: I just called to say I love you.

Observo la xarxa del món. De vegades em sembla un colador i de vegades una teranyina enganxosa que m'arrapa tots els sentits i quedo sense alè, esgotada de tant d'observar. Un ull mira tres finestres; l'altre, una cal·ligrafia traduïda. La noció de l'omnipresència m'embarga cada una de les meves simetries. He apostat sempre massa alt per a les dues bandes, als dos colors i ara no sé perdre. O no sé volar. No sé llegir les instruccions de la ruleta russa i demano a la màfia que em tradueixi because i´m a foreigner. Una guiri total en això d'encertar el forat per on caurà la sort. L'encalentiment global tampoc m'afavoreix massa, el forat negre s'ha convertit en un iman gegant que atreu els meus daus i les meves margalides a la nul·litat i al desfullament. Llavors, l'observatori que he instal·lat involuntàriament durant aquests anys queda despullat. Nuesa. Sense pell. I la pell, quan cau d'avorriment, s'omple de foradets i s'arruga. Qui trobarà una aspiradora per escapçar tota aquesta mort de la meva estora de vellut? 

El sol que es pon entre la boira, sembla un dels ous especials que mumare guarda dins la gelera, ben blancs i d'un rodó un poc escaldat, pobra gallina. I també sembla que tengui una garsa d'aquelles que te posaven quan queies amb la bicicleta i t'omplien els genolls de mercromina. I sembla guiri, allà tan absent de cel blau, tan enrevoltat de boira importada. I de vegades me pega plorera per estimar massa i massa poc, per voler els colors absoluts i els ous ben vermells, per voler que tots els sols i totes les llunes s'assemblin a tu.

Els carrers espolsen aigua contra els cotxes. Les llunes es claven pals pels cràters. La xocolata em devora. El melic entra en moviment. Em destenyeixo perquè m'he mesclat amb blancs. I tot entra en un món de giravolts i espirals i les paraules canvien de sentit i apareixen higos de puta i figa flors i vols russos barats i intel·ligència trapella i administració d'incendis i octubres ajaguts a l'ombra de la cantonada. I de vegades ja entenc el pull & push. Però m'oblido de treure la roba de l'estenedor quan plou.

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a la platja, amb bon vi, sense grans expectatives de finals ni data de caducitat. I les inversions ferroviàries sempre arriben tard, hi ha massa vies per decidir i els camins antics estan massa plens de (mala) herba. La que mai mor, la renascuda com a enredadera, la que pinxa les rodes de les bicicletes, els novios que s'aferren a l'esquena, les margalides que sempre que diuen que no, que ho provis amb l'altra, però a tu et fa tanta pena desfullar els pètals immaculats, que la deixes allà devora una rosella salvatge. I després penses que t'haguessis hagut d'arriscar perquè tanmateix, ara allà uns homenots de ferro hi estan removent terra perquè el tren hi passi. I tu ja no hi ets a temps.

fa calor i que tal si encetam una sindri. i aixo es lo que he fet, he encetat un mini taper de melon mix del temples bar i he begut un capuccino i he menjat galletes digestives amb molta xocolata. les gavines van avisar-me ahir que avui la ciutat es despertaria emboirada. he enyorat els carruatges que em portessins a l'aturada de bus. he enyorat aquella olor d'humitat i pedra banyada vora el riu. he enyorat l'olor de peix del borough market. he enyorat no ser jo. i com que m'encanten els contrastos, he juxtaposat la veu de l'albert puig a la de les meves companyes angleses. i de fons antonia font. i de fons, milers d'accents perduts arremolinats devora el ventilador. i de fons, els centenars de red bricks. i de fons, l'enyor de no ser jo.

Si no fos perquè la gent va vestida de ratlles i camises blanques i esportives. Si no fos perquè fins i tot els niguls duen corbata. Si no fos perquè els busos juguen a serra mamerra amb els altres busos I t'obliguen a tapar els ulls de la impressió a l'estómac. SI no fos perquè el cafè surt d'una maquina i no d'una plantació. Si no fos per tots aquests malabarismes mentals, avui em sentiria ulises i tornaria boig amb tant de cant de gavines desesperades. Són els nous pseudo-galls de les ciutats i em desperten al matí, allà ben al nord. I no tenen por de l'asfalt ni de l'alquitrà, ni de les alarmes nokia ni de les veus franceses que diuen wake up, wake up. I de vegades tenen somriure malèvols, per sota del nas, que t'amenacen. Giggle. I les imagines alçant les ales i dient-te, ja t'ho vaig dir, ja t'ho vaig dir jo, que és la seva melodia favorita. I la de tants. How bizarre.

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat els peixos morts en els hams. El sofà no és tan còmode sense el color del sexe. Les x m'asfixien ara. No sé traduir tots els dimonis que em reboten per les venes, només sé què si pogués, insultaria en alemany i menjaria sushi i guardaria l'arròs que em sobrés dins una dog-bag. He de dormir a les totes, amb la taquicàrdia a la butxaca i les paraules mossegades fent la ruminació dins l'estómac. Podrint-se dins el poc aire que em queda per respirar. I sí, cada dia descobreixo més que m'encantaria conèixer a qui va inventar el "per què?".

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).

Tard una hora i vint minuts per menjar dos bocins de poma. He d'obrir cinc portes per arribar al the ladies. Ric quan sent que "es curset d'astronauta m'ha encantat". I respir èter gasificat per teletransportar-me a un concert d'Antònia Font ara mateix. Cada dematí prenc una dosi de vitamina que m'arranqui del llit. La pell se m'esquinça quan m'imagino certes paraules, certs ulls, certs sospirs. Vull ser submarinista i aprendre a respirar per un tub per davall la mar. Abans de dormir sempre tenc idees que després no me'n record. Nomes sé que ahir pensava que ja ha passat l'hivern i encara no he cosit els botons de l'abric lila. La gent s'aturava als pas de zebres per donar-me els botons que em queien. Jo els sentia cridar, que no, que no, que no volem estar fermats. Volem perdre'ns, ser lliures per aquest empedrat irregular, i agafar tendinitis i trepitjar altres botons petits. Però sempre tornaven a les meves mans. Ara estan tots arreplegats en una de les butxaques. A l'estiu mallorquí. On tot es possible, menys viure sense tu.

No deixen de sorprendre'm els sentits i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta nuvolada grisa, que omple la ciutat una altra vegada de dilluns de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i els carrers bruts, en aquest precís instant oloro les primeres pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres, sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut obrir la finestra. Els maons vermells semblen mes roigs que mai. I penso. Penso en els batecs nounats d'aquest mati dins la dutxa, penso en les bategades a cop de drum & bass, penso en tambors i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo, penso en arrugar els núvols i llençar-los al contenidor de reciclatge perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc virginal d'anunci. Penso les addiccions a la mozzarella & avocado salad i al sushi. Penso en aixecar els braços i dir: per què no? Penso en tot el que no em deixa de sorprendre, en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien. I somriure.

Esperar el bus cada mati a les 8.20 es el fet determinant per agafar una jaqueta i posar-te mitges i sabates tancades. La cantonada sembla estar oberta a tots els vents. Com es deu traduir llebeig? [Alt+tab] -Pregunto al vermell com es diria en castella Diu que no ho sap-. Aixi tendria pistes per buscar al diccionari de Cambridge. Mentre, segueixo pensant que tenir el ventilador engegat es una manca de consciencia energetica. Les aspes remen contra la calor artificial de la quarta planta. La moqueta es un niero de pols. I els talons acaben per matar els turmells i accentuar la meva tendinitis. No saben fer trispols plans aquesta gent. Els carrers estan massa trepitjats i sembla que els peus tenen molta mes gravetat, aqui al nord. Avui a les cinc del mati feia un sol que xapava roques. Em desperto cada nit d'ençà (paraula copiada del google) que van canviar l'hora. I sembla que estic escrivint frases descoordinades, sense lligams. La farina que no lliga. Aquest cap de setmana fare una coca de verdura. M'encanta anar rascant entre paraules senzilles, entre fets massa quotidians per a un final de juny. M'agada que t'agradi.