Octubrina

Després veig parelles i primaveres i mànigues curtes i arbres amb les arrels despentinades i branques anegades d'aigua superba i pens que el camí s'acaba i jo encara no sé distingir les ànneres dels swans perquè tanmateix no hi seré per anar agafar els annerets de plàstic -altrament utilizats com a vibradors aquàtics- per la marededeudagost i pens que aquesta gent no té massa consciència de rius i de mars i que a tot li anomenen oceà, mentre posen pedres negres a les platges i importen l'arena del marroc, com a islàndia -una altra illa dins un riu això és lo que som ningú més enmig com pot ser millor-, que no sé si hem traduït malament el nom i hauria de ser gelàndia o illalàndia, perquè té artrosis als orígens, de tants viatges al fons de la terra i al cel infinit, de la magma als geysirs només hi van uns quants de metres de cinta de mesurar teles de la florida, els glaciars tampoc són tan diferents del teu tu més inexistent, perquè tu encara no existeixes i ets fred i gelat i potser també podries ser un iceberg desodorat o una pluja desplujada o unes llàgrimes desplorades, perquè estimar amb desmesura és com moldejar la fusta sense guants pensant que és fang de can torrent.

Tenc unes ganes immesurables de tremolar. Tremolar i tenir la pell de gallina i tenir aquests daltibaixos al cor que mouen els batecs a emptentes quan et veuen. I travar-me la llengua i tenir calor i tremolar una altra vegada. I somniar. I somniar que somnio que comences pels peus i després aquella lluita interminable de melics i de genolls desbaratats. I saber sense pressa tot allò que amagam. I rebre cartes dels astres que diuen que sóc una bruixa bona al·lota, amb llunes de colors. Diu Aries avui, que alguna cosa ha d'explotar i que fa mesos que està esperant. Que s'encenguin tots els motors. Que avui han pujat els graus i, per fi, sento la primavera i l'enyor.

Sense massa pretensions, deixo que el dit gros dels meus peus irregulars acabi de trencar el bocí de calcetí de retxes i ensumi, per fi, la llibertat de la contaminació sensorial que envolta l'habitació del sofà vermell. De fet, n'hi han dos. De vegades, em cauen els detalls entre els forats de l'escurridor mentre penso en la meva vida en 365 graus. No hi hagut un excés de cerimònies puntuals, un parell o tres, i alguna fruita caiguda de l'arbre ben madura. Una cerveseta fresca per fer de transició entre la neu i el foc. I voilà. Ja hi som. Sí, sóc addicte al formatge. I als números imparells. I a les cançons que em regalen. I a les amistats. Al silenci, sobretot. Però em costa tancar la boca, no ha estat dissenyada per a la ressignació ni la serietat. Potser perquè les dents no hi caben. És l'automatic imperfection. I vull que duri per a sempre. Perquè, avui, els desitjos no poden ser condicionals.

I decideixo fugir de les pròpies paraules, de les pròpies cendres. Ja he cremat massa somnis per no haver-hi posat protecció solar. Veig les esferes totalment triangulars, amb tots els caires ben afilats amenaçant de fer crulls metàl·lics a l'ànima. Qualsevol punt de vista és miòpic, li manquen molts graus per tenir una visió completa de l'esvoranc. Podria tancar aquest aroma que m'has impregnat al cos dins una capseta de vidre. I t'ensumaria cada nit abans de dormir en una sessió d'amoraterapia per a ressuscitar totes les carícies i les petjades del sofà vermell. Ara tenc un sofà vermell i els ulls blaus. I conec una mediadora de gats i de conflictes de sangs armada. I, per si no ho sabies, m'encanta que tanquis la porta del microones abans que marxis.

Saps que la intuïció no et fallarà, un altre cop. Li has encertat el melic del seu dolor. I t'ha fet mal a tu. Voldries burxar la pròpia anima, fer el crit del néixer i començar a córrer. Et voldries amagar entre les esparregueres, que neixen bordes entre el fonoll des Molí, per fugir dels teus propis ulls escarrinxats. Voldries cremar-los al sol amb els raigs uva mes verinosos. Voldries vendre'ls a les bruixes telefòniques, als mercaders del futur, als esclaus de les constel·lacions. No tens ganes de jugar més al monopoly, ja saps qui guanyarà unes claus eternes per entrar cada dia a ca seva. Saps de quin color se li tornaran els ulls quan hagi abusat del vodka. Però algú es girarà i et dirà: què mires? I tu diràs: el que no tenc. I quan va sortir es sol, després de quatre dies, pensaves i fumaves darrera una revista...

L'afilador és un home vell, de barba desfeta i cabells desvirtuats. Les orelles li han crescut amb els anys. I els dits s'han fet gruixats i aspres. Conserva, però, les eines intactes, brillants, a punts d'afilar qualsevol intuïció rovellada. Ella el para. Li demana quant en vol per una mica de ferralla dels seus pensaments. Ell arrufa les celles pensant com una joveneta com ella li pot anar negociant el preu del seu tresor.

Li ho rebaixa uns quants cèntims. Potser perquè és l'única persona a qui no fa por. Ell li agafa les mans i les ensuma. Li pentina les celles amb una pinta de plata i li diu que a la propera clucada d'ulls, sentirà la màgia de la imaginació una altra vegada.

Tres, dos, un. Cluca els ull. En una fracció de segon veu la pòcima, la granera per ballar el petit vals i un rellotge que avança dos minuts i en retrocedeix tres. La malversació del temps. Decideix anar a la borsa i comprar totes les accions de futur. Després les intercanviarà per innocència. Per somriures regalats. Per intensitat. Per bombetes de baix consum que li facin sentir una passió arrelada, amb gravetat per enterrossar-la sense permís. Només intercanvis d'energies renovables. Tornar a la naturalesa dels sentiments eòlics. Vols ser huracanada per mirades entre la gent, assolejar les seves sorpreses i quedar-se sense aire, amb els pulmons ben alçats. Infinitament aèria.

Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d'humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l'oracle de l'incertesa. Parlem de redobles de tambors i de fum, de fosca, d'espelmes i d'aquella petita agressivitat que em torna boja quan veig que et menges els llavis. D'això vull que em parlis. Deixa'm tornar als vuitanta amb aquest gut feeling de dilluns.

 

Seré mestressa dels àtoms per uns dies, mouré els electrons i faré que hi hagi petites explosions de paraules en tot el cel. Escriuré: embat, moixionies, myself, tu, temptacions, senzillesa, ocean. Pensaré: no hi ha res impossible perquè sóc a l'extrem del món i tu tens els peus al meu cap. Pensaré que he vingut a l'origen del gel, per desglaçar tota aquesta neu que em recobreix les venes. Pensaré que ja puc tancar els ulls sense que es facin crosteres de tot el que miro. I miraré, miraré com la bèstia torna blanca, com els dits deixen els àtoms ser indivisibles. Faré de bruixa més vegades i endivinaré de quin color serà la meva pròxima goma per fer-me la cua. Perquè hauré aconseguit deixar-me els cabells llargs i deixar de xerrar de la totsolesa. Cauré en el pou del magnetisme i jugaré a emmetzinar tots els dolors fins que quedin moribunds.

Les dues, precisament les dues cançons més jeroglífiques que he escoltat mai, són les que em remouen tota la sal dels ulls. La boira londinenca seria saladina. El fum del tabac quedaria momificat per sempre més, com les estàtues de Covent Garden que em fan pensar que tu i jo, al fons, sempre hem tengut un llenguatge de mímica. Just pel tacte del plàstic. Just pels ulls enquadrats. Just pels sons encarxofats en un micròfon. Som mims tridimensionals, que de vegades es veuen i es beuen cerveses. Mims d'ànimes desèrtiques. Sempre volent caure en un pou amb paracaigudes. I no, no puc escoltar el mind the gap més vegades. Vull caure definitivament en el pou de l'ego i navegar per l'eclectisme de les veus tòniques. Vull fer nusos i desfilagarsar-los abans que la mar se'ls mengi. Vull curar ferides amb sal i deixar un rastre de mi només acariciant el no-res amb els dits. Vull dibuixar papallones a l'aire. Vull ser eternament petita i laberíntica. El mar, l'alfabreguera, les campanyes, l'enyor i el paperí. Una festa de trompetes. Vull moltes trompetes quan entre per lo pont. Vull tremolar i saber que la primavera ja és aquí. Que sóc aquí, a un grau. A un grau dels teus llavis.

Sent que he d’explotar en un gris elèctric. Elèctric llampant. Espurnes de gris, de pluja metàl·lica. Tenc els mots desafilats, anèmics. Els alimento amb corrent alterada. Els endolls tenen poca força i els blaus i els vermells tornen en un inevitable gris, que perd energia. Necessito connexió, necessito fúria de coure, xarxa d’unions. Mentre, vaig aprenent a mesurar la graduació dels meus sentiments. De dia els faig relatius absoluts, de nit els graduo a 5,2º. I em faig addicte de les petites explosions. Després, però, tot esdevé tan neutre i pla que necessito trobar els defectes més durs. Sense anestèsia. A cor obert.

Costa poc ser invisible. Per un mòdic preu de 15 euros (amb iva i sense propina), hom pot entrar, agafar unes tapes, assaborir una mescladissa de sabors insípids amb un toc d'oliva -i no pel verd, que els colors els té perduts- i sortir tranquil·lament per la porta sense rebre ni la més mínima gesticulació. I és que el llenguatge està arribant a uns límits sorprenents de precarietat i perversió. No xerram, murmuram, com els discursos del cardenals que trien quin blau és el que governarà els colors de les sotanes del país. I xerrant de colors, el transparent, que ara esdevé un gris metàl·lic. Metàl·lic com els diners, el color dels bitllets de 10.000 pessetes. Com devien pesar els duros per mestre Miquel, que no s'aclaria de comptar en pessetes. El llenguatge s'ha convertit en un microbi de les neurones, una torre de vori on s'hi arriba per casualitat i maldestresa. I sí, el ticket d'entrada només val 15 euros (més iva i sense propina).

Simbiosi, complicitat, un exercici constant de respiració musical. Compàs, ritme, mirades afinades, sons demolidors per a les ànimes sensibles. Un duet com el format pels fundadors d'Almastrings no pot passar desapercebut per a cap oïda. Tenen la força de la joventut i l'experiència de la maduresa. Un equilibri de funambulista entre les cordes. Una xarxa de solidesa ben teixida. La seva trajectòria els ha portat lluny (Alemanya, Bielorússia, Polònia, Israel...) i ens ha portat lluny, aquesta nit. Un entorn deliciós, amb una sonoritat gairebé verge -sinó mística-, una capella retrobada entre murs de ciment: Sa Capella. Un repertori electritzant: un inici clandestí, que es destapa i trepa per les cordes fins al clímax i desemboca a la fúria de les cordes, els arcs, els dits. El final a ritme de tango. Un ritme que recorda una petjada al cor, un calfred a les cames. Botons de notes contundents, sentides.

La peça definitiva del trenca-closques musical per als amants de la bona música. La propera cita amb Almastrings al complet és dia 15 de març, a Santa Maria la Major (Inca).

El temps se m'escola entre les mans,
se m'esborren les hores, les pipelles,
les paraules corren frenètiques,
just just embastades per aguantar el sotrac,
l'embestida de l'agulla de capoll.
Cohibir mai no ha estat feina dels pensaments,
desempalleguen, despullen la incomoditat
de la fredor de la desconeixença.
La cremor dels segons, la impaciència puntual,
l'estricte òbit del temps, enterrat amb les cendres
del que ha quedat per fer.
El temps ens calla les impulsions i ens distreu
amb el recompte dels batecs de les hores,
sempre tan políticament correctes.
Sí, el temps és una arma abstracte,
un moviment de la indústria rellotgera,
que manipula el ritme i l'entonació de la vida.
Convoquem-ne un referèndum,
i proclamem-ne la independència!

Allibera'm de la teva esclavitud
i deixa'm avançar sola a l'esvoranc.

Posar massilla als buits d'enteniment, als forats de la ignorància, a la puresa del blanc tacada per maons de unilateralitat. Cert és que el temps també fa que caigui paperí d'emblanquinat, que les hores despintin la màgia i es neutralitzin tots els colors. És cert. És ver. No hi, però, motiu per no encegar-se, enaltir la sang, reivindicar el monòleg de les venes i cridar, escridassar els mots irònics. Començaria una guerra silenciosa -prudent, si es pot dir així a una guerra freda- amb les ungles afilades, enfilades a les altures de la protecció, amb el cabestrell de la consciència i la maduresa. Abstracció, distracció de l'essència de la ràbia, al cap i a la fi. Sempre amb l'escut de claus i broques del 6 per protegir-se de l'amenaça de calabruix d'incoherències. I massilla. Massilla per tapar les ferides, per cicatritzar la matèria bruta arrancada de l'ànima.

Sent la roada als ulls. De matinada, la va sorprendre mentre dormia, el temps. La boira que fa camins en contra direcció, la pluja que cau a pes mort, el temps que batega taquicàrdic. Els fenòmens atmosfèrics estan patint un trastorn de la personalitat i, mentre, ella es cosifica i es verbalitza en colors: negrejo, envermellesc, però, enverdim muts. Els colors lluiten ferotgement contra els pantones. Pantomima! La ciutat esclavitza el fracàs als xamfrans amb claus rovellats. El dolor es vesteix de ferida anacrònica i incoherent. Busca juxtaposicions en el passat, s'ensordeix en els mots i en els sons de les passes blanques.

Els sospirs surten singlotats, però ningú no ho veu. Recollir tota una xarxa de fil arremolinat no és fàcil. Ser Penèlope en els dies d’avui no és un ofici sexy, que en diuen ara. Mentre, m’enfronto a la tasca de trobar les arrels dels fils que he anat estenent per fer enrotllar-los en única bobina. Em trenco els ulls resseguint la teranyina dels meus mots. N’hi han hagut en direcció al camp etern de les margarides, d’altres han deixat un camí de pipelles mentre intentava cosir l’impossible. Hi ha hagut fils transoceànics; que es sexuaven amb els peixos. Fils etílics que avançaven amb l’atzucac. Fils de cera, que es cremaven amb el vol a les altures. Fils de ferro que ofegaven la supervivència de les pors. Fils umbilicals sempre a punt de néixer. Fils de seda que van arrapant rostres de somnis en blanc. Fils d’aram, que va i vénen amb els serra-mamerra. Fils que es perden pels lligams del plaer, enfilen cos amunt i parlen amb llengües salades. No ho sabeu prou com desespero per saber si el fil que em tiba la pell és de color blanc o negre, si tenc el cos teixit d’ombres o de clarors, de descongestionar el trànsit de contradiccions que m’enterrossa a dubtes. No, no ho sabeu prou quantes punxades despistades han incorregut en els dits. El dejavú d’haver pensat en aquests mots de la collita: un edifici en perspectiva, l’estenedor de la galeria d’alumini, les vidrieres de regruix quadrat, mirar a l’horitzó del pati abandonat per tots els que encara viuen, netejar pots de nutella devorats pels dits. Sempre els dits, les imatges obsessives que s’empalleguen als dits com pitjallides a l’ànima. L’enyor refilat. No, no ho sabeu prou com costa recollir la filada dels estenedors de la ciutat.

Avui he descobert que les pipelles tenen pols i que bombegen aire i mirades. He descobert que hi ha persones de colors. Tu ets immensament lila i, de vegades et gires cap a morat i d'altres cap a un blau que pot arribar a ser verdet. Ell és marró, encara que es faci passar per verd. I el marró és bonic perquè és sòlid, consistent; implica durabilitat. Jo era taronja, ben taronja, però de cada cop m'estic envermellint més, m'enfosqueixo cap al negre. La foscor m'asserena. M'estabilitza. També he descobert que els dits saben acariciar la fredor. I també, que pujar quan tothom baixa, vol dir coratge i un gran sentit de l'humor. He somniat amb coques que s'empetitien i perdien la xocolata pel camí i recipients massa alts pels meus braços. M'he aprimat amb els sospirs. I he begut directament de l'ampolla del passat, i el regust amb què he nascut el nou dia no ha estat decadent, sinó al contrari, amb la falç de la supervivència ben alta per arrabassar les pors. Veig un bosc de boira i fum i m'entra filosofera: no sabem mai que som capaços de fer fins que no ho fem. I em declar diàfanament vermella. I estim tant que arrancaria totes les llàgrimes soterrades i emprendria el vol amb abraçades. Encara que tengui una força petita, unes mans menudes i uns peus diminuts. Encara que em diguin que no, que encara he de créixer més per aprendre volar. Mentidetes.

Diu la veu, "everything's gonna be alright".
El fil de colors es trenca. Els desitjos estan a prop. Ja no cal somniar.
Diu la veu, "resulta que ja no et necessito".
El fil de colors es trenca. La necessitat mai ha estat tan enfora. Ja no cal enyorar.
Diu la veu, "he après a cosir".
El fil de colors es trenca. Descosir marors glaçades en un quadre.
Esfilagarsar ones i tintar les ones del color de l'absència.
Refer el camí cap a l'ull de l'huracà, al bucle devastador de l'essència.
Desmitificar agulles encoixinades.
Fondre el didal.

Deia la veu: "Alguna vegada o altra, tots hem volgut ser Penèlope".

Oblida les paraules, les claus al pot de ceràmica de cera de l'entrada, les mentides endinsa-les a la terra de les plantes que no regues, amb els cucs que no neixen. Trenca les paranoies en trenca-closques de mil peces. Trepitja les llambordes d'una en una i després passa gust de caminar per sobre de totes les ratlles. Surt del dibuix sempre que puguis! De què serveix omplir una superfície si el blanc que l'envolta és més pur i atraient de tots els colors? Ves a dormir, perquè la lluna ja no et contarà més contes i minvarà sempre perquè les ungles i els desigs et creixin poc a poc. Dolços somnis, idò.

Enredo les meves mans entre la fredor dels llençols. Rere meu, l'onada de calor, el canvi climàtic que arrasa corbes i muntanyes pèlviques. El desglaçament del punt g. El destapament de la capa d'ozó . Somnio que cada giravolt està tancat en un precinte de color gris, voltes hermètiques que se sobreposen una a l'altra i ens separa en quadrats de clarobscurs. Mentre, amb molta cura, guardo els somnis en càpsules. Veig un cos groc, en escorç, d'una antiguitat dolorosa. Xiuxiueja plaer i enyor alhora, però no l'entenc. En una altra càpsula, em desxifren el missatge: l'enyor és real, declaren. No em crec res, crido i ressona un eco sord, veig passar diamants i una claror que no s'acaba d'encendre vola per l'habitació. Els somnis se'm surten de la ratlla, i, definitivament, escriure de costat no és una bona solució per superar el fred. Només desitjo despertar-me, menjar-me tot el carbó què m'hauran deixat els reis i començar a pecar.